Sobre axiomes i paradoxes

Aquests dies he estat rellegint Teoría de la Comunicación, el clàssic de Watzlawick, Beavin-Bavelas i Jackson, editat l’any 1967. La primera vegada que el vaig llegir ho vaig fer per obligació. Devia estudiar segon o tercer de carrera, és a dir, quan molts de vosaltres no havíeu nascut. En aquell moment, em va semblar un llibre avorridíssim, i només em vaig quedar amb els clàssics axiomes de la comunicació, que d’altra banda ja els explicaven a classe. Però ja sigui perquè els anys fan disminuir el llindar de l’avorriment o ja sigui perquè els coneixements adquirits t’ajuden a pair millor aquest tipus de llibres, el cas és que la relectura m’ha sorprès gratament.

Malgrat que la traducció al castellà és horrorosa -i segurament això ajudava a fer el llibre més feixuc durant les llargues nits d’estudiant-, el text explica coses força interessants. Watzlawick, Beavin-Bavelas i Jackson eren psicòlegs constructivistes de l’escola de Palo Alto, i el llibre parteix de l’experiència clínica dels autors. És sorprenent com l’observació de la comunicació patològica que, per exemple, es dóna entre els malalts d’esquizofrènia, els permet construir una base teòrica que explica com funciona la comunicació en general.

Probablement coneixeu els axiomes de la comunicació: 1) és impossible no comunicar, 2) la comunicació té una part de contingut i una part de relació, 3) la comunicació depèn de la puntuació de la seqüència comunicativa que en fan els interlocutors (confesso que durant molts anys no havia entès gaire què volia dir això; de fet, simplement significa que sovint molts malentesos i conflictes es produeixen perquè les persones que intervenen en un procés comunicatiu estructuren la seqüència d’intercanvi de missatges de manera diferent: jo m’enfado perquè tu no parles, jo no parlo perquè tu estàs enfadat…), 4) la comunicació té una vessant analògica (equivalent a la comunicació no verbal) i una digital (comunicació verbal) que són complementàries, i 5) els intercanvis comunicatius poden ser simètrics o complementaris, segons les relacions de poder que s’estableixen entre els interlocutors. Bé, doncs aquests axiomes es van basar en l’observació de les conductes comunicatives patològiques, i resumeixen meravellosament totes les qüestions que formen part de la comunicació.

Dimensió pragmàtica

A partir d’aquests axiomes -és clar que per això són axiomes- es poden desenvolupar tots els aspectes comunicatius. Hi apareixen implícitament les tres àrees de la comunicació (sintàctica, semàntica i pragmàtica), malgrat que el llibre se centra en la dimensió pragmàtica, la que tracta sobre la conducta de les persones. Hi apareix l’emissor, el receptor, el missatge i el canal. Hi apareix la interacció. També hi apareix el fenomen de la incongruència, que dóna lloc a malentesos. I les relacions de poder que influeixen en la relació comunicativa.

Una part interessant del llibre és la que parla de les paradoxes, que apareixen de manera més freqüent del que ens pensem en les relacions personals i són l’origen de molts conflictes. La paradoxa, segons els autors, és “una contradicció que resulta d’una deducció correcta a partir de premises congruents”. No totes les contradiccions són paradoxes, però sí que totes les paradoxes són contradiccions. Els autors es fixen en un tipus concret de paradoxa, que d’altra banda és el més freqüent: el que sorgeix de la vessant pragmàtica. Moltes d’aquestes paradoxes són “instruccions que exigeixen una conducta específica que per la seva mateixa naturalesa només pot ser espontània”. Per exemple, quan diem “no siguis tan obedient” o bé “vull que em dominis”. Ja veieu que per seguir la primera instrucció hem de ser obedients, cosa que és contradictòria amb el missatge. En el segon cas, l’emissor adopta una posició dominant, cosa que també contradiu el que està dient. Segur que heu viscut situacions similars.

La clau per poder explicar les paradoxes es troba en els diferents nivells de la comunicació. La paradoxa es pot dividir en dues parts, que pertanyen a nivells diferents: una se situa en el nivell de les coses i l’altra, en el nivell de les coses que parlen de coses, és a dir, en un nivell metacomunicatiu. Així, la paradoxa “no siguis tan obedient” és una proposició metacomunicativa que parla sobre l’obediència (nivell de les coses), des de fora (nivell metacomunicatiu). Per poder trencar la paradoxa és necessari consensuar les regles de joc entre els participants del procés comunicatiu, i sovint aquests participants no són capaços d’aconseguir posar-se d’acord en les regles.

Potser de nens havíeu jugat alguna vegada a parlar a l’inrevés: volia dir no, vull volia dir no vull, m’agrada volia dir no m’agrada... Com deixàveu de jugar? Si algun dels participants deia “deixem de jugar”, dins de les regles del joc, estava dient “continuem jugant”, però fora de les regles del joc estava dient que s’aturés el joc. Jo sempre m’acabava barallant amb la meva germana quan hi jugàvem perquè no érem capaços de posar-nos d’acord en com havíem d’acabar de jugar. De fet, el joc no ho preveu, això, perquè l’única manera de deixar de jugar és situant-se en un nivell metacomunicatiu, i les regles del joc no ho contemplen. Els autors creuen que la millor manera d’aconseguir això és recorrent a un tercer que no participi en el joc, de manera que si aquest àrbitre diu “deixeu de jugar”, els participants hauran de deixar l’activitat. Watzlawick, Beavin-Bavelas i Jackson diuen que això constitueix el paradigma de la psicoteràpia. El terapeuta és algú de fora que “pot proveir allò que el sistema mateix és incapaç de generar: un canvi de les seves pròpies regles”.

La confiança

El llibre també parla de la relació entre les paradoxes i la teoria de jocs. En aquest model, la situació en què els dos participants guanyen (win-win) és la més avantatjosa. Malauradament, no és la més comuna. Això explica situacions com l’escalada armamentística que es va viure durant la guerra freda o la situació que exemplifica el dilema dels presoners, que és un joc amb dos participants de suma no nul·la, de manera que l’objectiu de cadascun és el seu propi guany.

Mireu la taula següent, extreta del llibre, i imagineu que el jugador A ha d’escollir entre l’opció a1 i l’opció a2, i el jugador B, entre b1 i b2. En cada jugada, l’opció més avantatjosa per a cada jugador és la que implica pèrdues per al jugador rival, però al final la millor opció per a tots dos és la que comporta guanys per a tots, és a dir, l’opció a1 per al jugador A i b1 per al jugador B, en què cadascú guanya 5 punts. Però, si A escull a1 i B escull b2, A perdrà 5 punts i B en guanyarà 8.

Ja us haureu adonat que la clau per aconseguir la situació òptima per als dos jugadors és la confiança. Si cada jugador confia en l’altre, sempre escollirà l’opció que aporti beneficis a tots dos, perquè està convençut que l’altre també ho farà. El dilema dels presoners no és només una situació teòrica, sinó que apareix sovint en les relacions interpersonals, i poques vegades les persones acaben escollint la millor opció per a totes les parts.

Des d’aquesta perspectiva, la confiança se situaria en un nivell metacomunicatiu, donat que estableix a priori com ha de ser una relació comunicativa. La confiança, doncs, es pot veure com la base de qualsevol relació comunicativa. La comunicació és, de fet, una qüestió de confiança.

El llibre de Watzawick, Beavin-Bavelas i Jackson també té alguns defectes, que probablement són fruit de ser una obra escrita a tres mans. Algunes parts del text semblen deslligades de la resta, com l’anàlisi de l’obra d’Edward Albee ¿Quién teme a Virginia Woolf? o les parts del text centrades en la psicoteràpia. Malgrat tot, és una de les obres sobre comunicació més interessants que s’han escrit mai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s