Periodistes a l’altra banda

Durant els darrers anys, s’han anat incorporant cada cop més periodistes als departaments de comunicació d’empreses i institucions, aquell lloc que la professió ha anomenat sovint, amb una barreja de desconfiança i de por, “l’altra banda”.

L’any 2012 quatre de cada deu llicenciats en periodisme treballaven en el sector de la comunicació corporativa [1], una xifra que gairebé doblava la de 2006 [2]. Una part significativa d’aquests professionals ocupen càrrecs de responsabilitat com a directors de comunicació [3] i d’altres treballen produint continguts informatius. Aquesta realitat pot revolucionar la manera com les organitzacions es comuniquen amb els seus públics, aportant nous valors de servei a la societat a través dels principis deontològics de la professió periodística.

Sens dubte, la crisi dels mitjans de comunicació ha provocat la fugida de professionals de la informació cap a l’altra banda, però aquest no és l’únic motiu. Ja fa molts anys que les institucions públiques, sobretot les de caràcter polític, han orientat la seva estratègia comunicativa a donar servei als mitjans de comunicació, als seus empleats i als ciutadans. Això ha comportat la necessitat de produir una gran quantitat de productes informatius que han requerit la contractació de periodistes.

Visió integral

Un altre factor a tenir en compte ha estat l’evolució en la percepció de la comunicació en moltes empreses, que han passat de considerar-la només un instrument de màrqueting a apostar per una visió més integral, paral·lela a l’augment del seu compromís amb la societat.

També ha influït de manera decisiva la pressió de la societat, que està demanant una major transparència informativa a les organitzacions, molt superior al que les tècniques publicitàries i de relacions públiques tradicionals són capaces d’aportar.

A més, cal tenir en compte que la integració dels recursos comunicatius en les direccions de comunicació de les organitzacions ha suposat l’augment de l’especialització comunicativa. Una d’aquestes especialitats és l’activitat informativa.

Periodisme de fonts

En aquest context apareix el periodisme de fonts, entès com l’activitat que duen a terme periodistes dins de les empreses i institucions per donar a conèixer als mitjans de comunicació i a la resta de públics rellevants la realitat de l’organització que tingui interès informatiu.

El periodisme de fonts suposa un canvi conceptual respecte a la visió tradicional de les relacions públiques i del periodisme. Mentre que les relacions públiques tendeixen a concebre els mitjans de comunicació com a “mal necessari” per fer arribar a un públic massiu els seus missatges, el periodisme acostuma a veure amb recel el paper de les fonts institucionalitzades, que intenten “vendre la moto” usant diverses estratagemes. El periodisme de font intenta superar aquest enfrontament situant la relació entre fonts i mitjans en un nivell purament informatiu, relacionant aquesta qüestió amb la responsabilitat social de les organitzacions.

Mateixos criteris deontològics

La feina del periodista de fonts es regeix pels mateixos criteris deontològics que guien la pràctica professional dels periodistes que treballen als mitjans de comunicació: tendència a l’objectivitat, cerca de l’interès informatiu, contrast de la informació, separació de publicitat i d’informació i de fets i d’opinions, rectificació de les informacions que es demostrin falses i respecte al dret a la intimitat i a la pròpia imatge.

El periodista de fonts té les seves pròpies fonts primàries d’informació (professionals de la pròpia organització o d’altres entitats relacionades i documentació), a les quals acudeix per elaborar el material informatiu mitjançant un procés de selecció i reducció i una operació lingüística específica, pròpia de l’activitat periodística.

Com veieu, el periodisme de fonts es guia pels mateixos principis que el periodisme de mitjans. El periodisme, doncs, es pot exercir al marge dels mitjans de comunicació social, com a activitat informativa adreçada a un públic determinat, caracteritzada per uns determinats processos de producció que estan guiats per uns principis deontològics concrets. En aquest sentit, m’agrada la definició de periodista que fa Goretti Palau, compartida pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, com “tota aquella persona que té com a professió la investigació i l’elaboració d’informació per a la posterior difusió de la mateixa en els mitjans de comunicació social des de qualsevol punt del procés, des que es genera la notícia fins que s’emet” [4]. Al final, resulta que una banda i l’altra es troben al mateix lloc.

[1] Asociación de la Prensa de Madrid (2012). Informe anual de la profesión periodística 2012. Madrid: APM. Pàgina 15. Informe disponible en versió digital (pdf).

[2] Asociación de la Prensa de Madrid (2006). Informe anual de la profesión periodística 2006. Madrid: APM. Resum de l’informe a Difusión.

[3] Asociación de Directivos de la Comunicación, DIRCOM (2009) Anuario de la comunicación 2010. Madrid: Dircom.

[4] Palau, Goretti (2003). Gabinets de comunicación. Periodistes a l’altra banda. Barcelona: Pòrtic. Pàgina 11.

Imatge extreta de http://palabrasdeamordeamorosos.wordpress.com/2012/08/15/al-otro-lado/ Autor no identificat.