Fa més de vint anys, Josep Maria Casasús es queixava que la comunicació de masses tenia molt poca memòria respecte a la pròpia història científica [1]. En aquell moment, el catedràtic de periodisme afirmava que en les ciències de la comunicació tot sembla començar de nou contínuament, com en aquella pel·lícula, traduïda al castellà com “Atrapado en el tiempo“, en què el protagonista interpretat per Bill Murray es desperta una vegada i una altra el mateix dia; el dia de la marmota. A manera de recordatori, Casasús feia una relació dels corrents i els autors que més havien influït en el desenvolupament de la disciplina. Malgrat els esforços de l’autor, el panorama no sembla haver canviat gaire. De fet, la mateixa situació semblen tenir, en més o menys grau, totes les ciències socials.
Tret d’unes poques excepcions, els llibres sobre comunicació estan plens de receptes de sopes d’all, en què els autors expliquen la realitat que estudien com si tot comencés de nou amb ells o amb algun autor idolatrat que generalment és estranger.
A L’estructura de les revolucions científiques, una de les obres més influents sobre sociologia de la ciència, Thomas Kuhn afirma que només és ciència —”ciència normal”, com l’anomena— l’activitat que és capaç de produir paradigmes acceptats per tota la comunitat científica. El que hi havia abans que aparegués aquesta ciència normal era una amalgama d’escoles, sovint enfrontades, que estaven condemnades a no trobar-se mai, perquè partien de supòsits tan diferents que era impossible la conciliació. Aquesta era la situació de la física abans de Newton, de la química abans de Lavoisier i de la geologia abans de Hutton. Amb les ciències de la comunicació i, repeteixo, amb bona part de les ciències socials, encara ens trobem al segle divuit.
Una prova de la immaduresa de les ciències socials la trobem en el temps que esmercen en discutir sobre metodologia i en intentar consensuar el significat del vocabulari que fan servir. Les tesis doctorals sobre comunicació acostumen a dedicar moltes pàgines, i algunes vegades totes, a definir la terminologia bàsica que faran servir i a justificar per què li atorguen a les paraules un significat i no un altre, igualment possible. També per explicar per què empren una metodologia d’estudi i no una altra. És divertit veure com es generen discussions bizantines al voltant de les bondats o les maldats de la investigació quantitativa, la qualitativa i l’experimental, que obliguen els practicants a posicionar-se en un bàndol o un altre.
Amb la física, la química o la biologia seria impensable una situació com aquesta. En aquestes disciplines, la metodologia està clara; ni es discuteix ni s’inventa una de nova. També existeix un consens absolut sobre el significat dels termes que fan servir, fins que arriba el dia en que les evidències acaben portant la contrària als models teòrics o, sobretot, la societat canvia tant que ja no serveixen els models vigents fins llavors. En aquest moment canvia el paradigma i tots els científics adopten les noves regles, es reescriuen els llibres de text i es passa full, sense renegar dels predecessors, fent bona la frase que Newton va escriure a Hooke: “si he aconseguit veure més lluny és perquè m’he enfilat a espatlles de gegants”.
És cert que l’objecte d’estudi de les ciències socials és molt més complicat que el de les anomenades ciències naturals. Les persones i, sobretot, les relacions que s’estableixen entre elles, són molt més complicades que els gens, els quàsars, les roques o els neutrins.
A més, estudiar les relacions entre persones condueix de manera irremeiable a la incertesa. Tots els instruments de mesura afecten allò que desitgem mesurar. Ja ho va descriure Heisenberg a escala subatòmica. L’estudi de les persones sempre està contaminat pel fet que els que les estudien són també persones, cosa que altera forçosament els resultats de les investigacions.
El desenvolupament de models de simulació cada cop més precisos i, sobretot, la combinació de diferents abordatges metodològics podrà ajudar a superar aquests esculls. Però, sobretot, les ciències de la comunicació necessiten el seu Newton, el seu Lavoisier, el seu Hutton. Un gegant capaç de generar un paradigma indiscutible, amb unes espatlles prou grans perquè s’hi puguin enfilar els que vinguin després. Només d’aquesta manera les ciències de la comunicació esdevindran una veritable ciència i deixaran de reviure, una vegada i una altra, el dia de la marmota.
[1] Casasús, Josep Maria. “Per una harmonització de les teories esdevenimentals dins la periodística”. Periodística, Núm 2. Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics. Barcelona, 1990. Pàgines 69-78.
Comunicació i Estratègia 