El futur del periodisme

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha organitzat un cicle de debats sobre el futur del periodisme que, fins al mes de març de l’any vinent, aplegarà al Caixa Forum personatges rellevants de la professió, que tracten el tema des de diferents angles. El primer debat va tenir lloc el dia 30 d’octubre. Hi van participar Carles Capdevila, director del diari Ara, i Bertrand Pecquerie, director general de Global Editors Network, una organització no governamental que promou l’intercanvi de coneixement entre els mitjans que hi estan adherits. Aquesta primera sessió es deia precisament “El futur del periodisme”. Hi vaig assistir esperançat de descobrir com havia de ser la professió a partir d’ara, però no hi vaig trobar resposta.

El debat es va centrar, més aviat, en el futur dels mitjans de comunicació —i, específicament, en el futur de la premsa escrita—, més que no pas de la professió periodística. Aquesta qüestió va aparèixer tímidament a l’última part del debat, quan el degà del Col·legi, en Josep Maria Martí, que actuava de moderador, va treure el tema de manera explícita. La resposta no va ser gaire original. Pecquerie explicar que els periodistes a l’era d’Internet i de les xarxes socials s’havien de convertir en agregadors i en verificadors de continguts. Allò que en anglès anomenen curators, els professionals encarregats de seleccionar el contingut més rellevant sobre un tema concret.

Quan va acabar el debat, vaig sortir al carrer una mica inquiet. Si aquelles persones que en sabien tant no havien pogut oferir una resposta més clara sobre quin ha de ser el futur del periodisme, potser és que el periodisme no en té, de futur.

Individualisme connectat

El periodisme va aparèixer amb la premsa de masses, a final del segle dinou. La comunicació de masses i el periodisme són inseparables, com també ho són la comunicació de masses i la publicitat. Les persones que surten de les facultats de periodisme estan preparades per tractar i difondre informació noticiosa a una audiència relativament homogènia i amorfa a través de mitjans de comunicació tradicionals. Però, com alerta Manuel Castells, la societat que sorgeix d’Internet està acabant amb la societat de massa. El sociòleg castellà explica que la societat actual es caracteritza per l’individualisme connectat o per l’individualisme en xarxa.

A causa de l’aparició d’aquesta nova societat, el periodisme ha perdut l’exclusiva de l’accés a les fonts i a les eines de tractament i difusió de la informació (vegeu La deontologia com a solució a la crisi del periodisme, en aquest mateix blog). Aquesta era la base del contracte implícit entre els ciutadans i els periodistes perquè aquests darrers els expliquessin el que passava al seu voltant. Quan els ciutadans són capaços d’accedir directament a la realitat que els envolta, continua tenint sentit el periodisme?

En l’article que citava en el paràgraf anterior estava convençut que sí, i que el salvavides de la professió era la deontologia. Ara no n’estic tan segur. No és el mateix construir una realitat —fent servir el llenguatge d’en Miquel Rodrigo— que simplement seleccionar-la i verificar-la. Els periodistes han deixat de ser els únics que tenen el privilegi de poder accedir a les tecnologies de tractament i difusió de la informació i, a més, el seu prestigi social està per terra. D’altra banda, els mitjans de comunicació s’han convertit en grans empreses especialitzades en entreteniment, i la informació és un ingredient més del circ. Probablement, no el més important.

En aquesta situació se’m fa difícil continuar parlant de periodisme. El periodisme només tenia raó de ser quan la informació era difícil d’obtenir i de difondre, i hi havia gent disposada a pagar per ella. Ara que la informació ens surt per les orelles i és gratuïta, té sentit la feina del periodista? És clar que és necessari que algú seleccioni, filtri i verifiqui la informació que circula, però l’hem de continuar anomenant periodista?

Què en penseu vosaltres?