El dia de la marmota

Fa més de vint anys, Josep Maria Casasús es queixava que la comunicació de masses tenia molt poca memòria respecte a la pròpia història científica [1]. En aquell moment, el catedràtic de periodisme afirmava que en les ciències de la comunicació tot sembla començar de nou contínuament, com en aquella pel·lícula, traduïda al castellà com “Atrapado en el tiempo“, en què el protagonista interpretat per Bill Murray es desperta una vegada i una altra el mateix dia; el dia de la marmota. A manera de recordatori, Casasús feia una relació dels corrents i els autors que més havien influït en el desenvolupament de la disciplina. Malgrat els esforços de l’autor, el panorama no sembla haver canviat gaire. De fet, la mateixa situació semblen tenir, en més o menys grau, totes les ciències socials.

Com comunica la teva organització?

Digues-me com comuniques i et diré com ets. Allò que diem i com ho diem determina els nostres actes, tant a nivell individual com col·lectiu. I és que, com ens recorda el mestre Joan Costa, fer i comunicar són dues cares de la mateixa moneda: quan fem, comuniquem i quan comuniquem, fem. Per aquest motiu, quan analitzem com comunica una organització cal que ens fixem en els seus actes i en la manera com els explica. S’anomena identitat la suma d’accions i missatges generats per una organització i imatge el dibuix mental que es fan sobre l’organització els seus públics, a partir de la seves experiències i els seus prejudicis. La imatge cristal·litza, després d’un cert temps, en la reputació, que és, doncs, més estable i duradora que la imatge. Si analitzem la identitat i la imatge corporatives podrem saber com comunica una organització. Veiem-ho.

Periodistes a l’altra banda

Durant els darrers anys, s’han anat incorporant cada cop més periodistes als departaments de comunicació d’empreses i institucions, aquell lloc que la professió ha anomenat sovint, amb una barreja de desconfiança i de por, “l’altra banda”.

No miris avall!

El nostre cervell desconeix la paraula “no”. I és que la negació té la capacitat màgica de convertir-se en una afirmació pel simple fet d’inocular en el nostre cervell una idea que abans no tenia. N’hi ha prou en dir una cosa, encara que sigui en negatiu, perquè no te la puguis treure del cap. I és que de la mateixa manera que és impossible pensar que no estàs pensant, és difícil no mirar avall quan et diuen que no ho facis, o no sucumbir quan et criden que no et rendeixis, o abandonar la lectura d’aquest article si et dic que no continuïs llegint.

Per què li diuen màrqueting quan volen dir comunicació?

El màrqueting exerceix una fascinació gairebé mística entre molts directius. Una fascinació que és directament proporcional al desconeixement de la matèria. És habitual escoltar en sales de reunions la invocació al màrqueting com la solució al desconeixement de l’empresa per part dels ciutadans, a la mala imatge de l’organització o al descontent dels empleats. El més curiós del cas és que aquest mantra s’acostuma a repetir amb més força en organitzacions que no tenen finalitats comercials.

De comunicació només n’hi ha una

La comunicació és una disciplina trinxada, reduïda a la suma de diverses parcel·les, cadascuna amb els seus propis gurus. La publicitat, les relacions públiques, el periodisme i la comunicació audiovisual en són les àrees més clàssiques, que tenen els seus propis estudis universitaris. Potser hi hauríem d’afegir altres matèries que tenen en comú l’elaboració i l’estudi del missatge com ara el disseny i les belles arts i fins i tot algunes enginyeries com la de telecomunicacions i, fins i tot, la informàtica. En els darrers anys han aparegut altres especialitzacions, que obren la porta a noves oportunitats laborals, relacionades amb l’aparició d’un nou canal de comunicació. És el cas de la comunicació digital i, de manera més específica i recent, dels mitjans socials.

La confiança és el motor de la comunicació

La confiança guia la relació entre les persones. Com ens ensenya la teoria de jocs, la confiança té un paper fonamental en el resultat dels processos de decisió. De fet, els que ens dediquem a la gestió de la comunicació orientem totes les nostres accions a establir vincles de confiança amb els nostres públics. Probablement aquest és el principi més important que han aportat els teòrics de les relacions públiques a les ciències de la comunicació.

Nou llibre: La comunicació corporativa

Tinc la satisfacció d’anunciar-vos la publicació d’un nou llibre, La comunicació corporativa, que recull el més essencial de Comunicació i Estratègia. Aquest llibre forma part de la col·lecció Vull saber de l’Editorial UOC i té 136 pàgines.

Tenen sentit les relacions públiques?

Sempre que parlo amb especialistes en relacions públiques es queixen que ningú sap què són això de les relacions públiques. La lamentació més comuna és que la gent identifica les relacions públiques amb ties bones i tios bons ultraextravertits que reparteixen invitacions a les portes de les discoteques. Molts d’aquests especialistes em fan pensar en el Tristón, una hiena que compartia protagonisme amb en Leoncio León en una sèrie de dibuixos animats de la meva infantesa. La hiena Tristón sempre es lamentava -¡oh, sielos qué horror!-, amb aquell accent mexicà tan típic dels dibuixos animats d’aquella època, mentre el somrient Leoncio desbordava optimisme.

Amb COR

La comunicació només pren sentit a través de la persona que ens escolta. Com diu Ferran Ramon-Cortés, “l’únic missatge que val és el que es rep, no el que s’emet”, de manera que qualsevol estratègia de comunicació ha de començar sempre pel receptor. La Comunicació Orientada al Receptor (COR) es basa en quatre erres: resumir, repetir, reforçar i revisar.