Els continguts del màrqueting

Fa uns mesos em preguntava per què hi ha gent que s’entesta a parlar de màrqueting per referir-se a la comunicació. Sembla que la paraula màrqueting exerceix una obsessió malaltissa entre molts directius. Parlen de màrqueting de continguts i expliquen que el missatge és un producte que s’ha de vendre, igual que es ven un iogurt (què tenen els iogurts, que tothom que parla sobre això acostuma a posar-los com a exemple?).

Espiral de silenci

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona demanant la independència de Catalunya. Als balcons, s’hi podien veure més estelades que mai. Pocs mesos abans, després que la selecció espanyola guanyés l’Eurocopa, altres balcons, i fins i tot molts dels que després lluirien les banderes independentistes, tenien penjades banderes espanyoles, algunes fins i tot amb la silueta d’un toro. Què va passar perquè es produís aquest canvi? La gent s’havia tornat boja, o assenyada, de cop?

GBC: gestió basada en la confiança

Diuen els escriptors que un llibre deixa de ser seu quan es publica. En el moment que es pot trobar a les llibreries, l’obra passa a ser propietat dels lectors, dels crítics, dels llibreters i, d’acord, també una mica de l’autor. Però només una mica. De fet, els textos només prenen sentit a través de la lectura -de les múltiples lectures possibles, de fet-, i no pas de l’escriptura, amb la qual cosa el lector sempre acaba tenint la raó. Amb les empreses passa si fa no fa el mateix. En el moment que es creen, només adquireixen significat a través dels empleats, dels clients, dels proveïdors i fins i tot de les empreses de la competència. Totes aquestes persones i entitats estableixen xarxes de relació formades per una força més gran que qualsevol altra: la confiança.

‘Random’

Internet és un mercat on es compra per peces, no per quilos. De la mateixa manera que la gent ja no escolta discos, sinó cançons, tampoc consumeix diaris, ni informatius de ràdio i televisió, sinó, simplement, notícies. L’edició de la informació en una portada o en un sumari està condemnada a desaparèixer a Internet o, si més no, a ser menys rellevant del que és en un diari de paper o en un informatiu de ràdio i televisió.

El futur del periodisme

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha organitzat un cicle de debats sobre el futur del periodisme que, fins al mes de març de l’any vinent, aplegarà al Caixa Forum personatges rellevants de la professió, que tracten el tema des de diferents angles. El primer debat va tenir lloc el dia 30 d’octubre. Hi van participar Carles Capdevila, director del diari Ara, i Bertrand Pecquerie, director general de Global Editors Network, una organització no governamental que promou l’intercanvi de coneixement entre els mitjans que hi estan adherits. Aquesta primera sessió es deia precisament “El futur del periodisme”. Hi vaig assistir esperançat de descobrir com havia de ser la professió a partir d’ara, però no hi vaig trobar resposta.

El dia de la marmota

Fa més de vint anys, Josep Maria Casasús es queixava que la comunicació de masses tenia molt poca memòria respecte a la pròpia història científica [1]. En aquell moment, el catedràtic de periodisme afirmava que en les ciències de la comunicació tot sembla començar de nou contínuament, com en aquella pel·lícula, traduïda al castellà com “Atrapado en el tiempo“, en què el protagonista interpretat per Bill Murray es desperta una vegada i una altra el mateix dia; el dia de la marmota. A manera de recordatori, Casasús feia una relació dels corrents i els autors que més havien influït en el desenvolupament de la disciplina. Malgrat els esforços de l’autor, el panorama no sembla haver canviat gaire. De fet, la mateixa situació semblen tenir, en més o menys grau, totes les ciències socials.

Com comunica la teva organització?

Digues-me com comuniques i et diré com ets. Allò que diem i com ho diem determina els nostres actes, tant a nivell individual com col·lectiu. I és que, com ens recorda el mestre Joan Costa, fer i comunicar són dues cares de la mateixa moneda: quan fem, comuniquem i quan comuniquem, fem. Per aquest motiu, quan analitzem com comunica una organització cal que ens fixem en els seus actes i en la manera com els explica. S’anomena identitat la suma d’accions i missatges generats per una organització i imatge el dibuix mental que es fan sobre l’organització els seus públics, a partir de la seves experiències i els seus prejudicis. La imatge cristal·litza, després d’un cert temps, en la reputació, que és, doncs, més estable i duradora que la imatge. Si analitzem la identitat i la imatge corporatives podrem saber com comunica una organització. Veiem-ho.

Periodistes a l’altra banda

Durant els darrers anys, s’han anat incorporant cada cop més periodistes als departaments de comunicació d’empreses i institucions, aquell lloc que la professió ha anomenat sovint, amb una barreja de desconfiança i de por, “l’altra banda”.

No miris avall!

El nostre cervell desconeix la paraula “no”. I és que la negació té la capacitat màgica de convertir-se en una afirmació pel simple fet d’inocular en el nostre cervell una idea que abans no tenia. N’hi ha prou en dir una cosa, encara que sigui en negatiu, perquè no te la puguis treure del cap. I és que de la mateixa manera que és impossible pensar que no estàs pensant, és difícil no mirar avall quan et diuen que no ho facis, o no sucumbir quan et criden que no et rendeixis, o abandonar la lectura d’aquest article si et dic que no continuïs llegint.

Per què li diuen màrqueting quan volen dir comunicació?

El màrqueting exerceix una fascinació gairebé mística entre molts directius. Una fascinació que és directament proporcional al desconeixement de la matèria. És habitual escoltar en sales de reunions la invocació al màrqueting com la solució al desconeixement de l’empresa per part dels ciutadans, a la mala imatge de l’organització o al descontent dels empleats. El més curiós del cas és que aquest mantra s’acostuma a repetir amb més força en organitzacions que no tenen finalitats comercials.